Aquest fragment és un dels fragments clau de l’ obra, ja que, a partir d’ aquest moment és quan a Emma li comencen els problemes, ja que, passa d’ una immensa felicitat a estar malalta, tancada en l’ habitació.
La senyora Bobary, es va casar amb Charles pensant que estava enamorada, però al cap d’un temps es va donar compte de que la seua felicitat no estava al seu costat. Emma va emmalaltir, i com el seu marit pensava que necessitava un canvi d’ aires, es van traslladar a Yonville per tal que li millorara la salut. Quan van arribar, es van adonar de que estava embarassada.
Al cap de nou mesos, va nàixer una xiqueta a la qual, van anomenar Berthe. La seua salut anava millorant. Allí va conèixer un home, anomenat Léon, en el qual tenia moltes coses en comú. Ell li cantava versos, i cada vegada passaven més temps junts.
Léon va pensar que tenia que oblidar-se d’ ella, ja que, estava casada i no tenia res a fer. Així que, va decidir acabar la carrera d’ advocat a Londres. Emma, quan se’ n va anar, es va posar trista.
Però, un dia va conèixer un home, que es deia Rodolphe, i li va canviar la vida. Rodolphe va anar a casa del metge, per tal que, aquest li fera una revisió a un dels seus criats perquè feia setmanes que no es trobava bé. D’ aquesta manera, va conèixer a la senyora de la casa, la qual, li va parèixer encantadora. Aleshores, va pensar que ella no era feliç en el seu matrimoni, i que amb quatre tonteries la conquistaria.
Així que, al dia següent, en el concurs de bestiar, Rodolphe i Emma se’n van anar a passejar pel camp. Rodolphe li deia que era una dona molt bonica i que s’ havia enamorat d’ ella. Primer ella el rebutjava, però, al final es van besar i a partir d’ aquell moment, van començar a veure’s cada dia i a escriure’s cartes d’ amor. La seua passió augmentava cada dia més, i un dia Emma li va proposar escapar-se, amb la nena, a una altra ciutat i així començar una nova vida, sense amagar-se de ningú. Al seu amant li va parèixer una idea genial, i van acordar que ella faria com si se n’ anara a comprar, i ell l’ esperaria a l’ estació de tren amb dos passaports a París.
Aleshores Emma va encomanar un abric consistent i una caixa fàcil de transportar per al viatge. El botiguer es va estranyar del que la dona li havia demanat, però no li va donar importància. Emma estava més feliç que mai, i contava els dies que faltaven per a estar al costat del seu estimat. Charles la trobava absolutament irresistible, igual que als primers temps de matrimoni. La sogra també es va adonar del gran canvi, ja que, ara quasi no discutien.
Cada vegada el dia de l’ escapada estava més prop, i a Rodolphe li entraven més dubtes, ja que, per a ell Emma era una dona més, igual que totes les altres, i a més a més, no volia fer-se càrrec d’una xiqueta. Així que, va decidir escriu-li una carta, per a dir-li que l’ escapada no era una bona idea, ja que, a la llarga es podia penedir i el millor era que es separaren.
Es recuperava molt lentament, i va tardar molts mesos a poder alçar-se del llit. Els diners s’ anaven esgotant i cada vegada hi havien més deutes, com l’ abric, les caixes, la bossa de nit... que Emma havia encomanat per al viatge, i que s’ havien de pagar. Com Charles en aquell moment no podia pagar-ho, va acordar amb el botiguer, que ho pagaria tot a l’any següent.
Emma, pensant que estava a punt de morir, va demanar la comunió i va començar a relacionar-se més amb l’ església, a comprar rosaris i amulets, a cosir roba per als pobres, i fins i tot, a prestar més atenció a Berthe. Així que, un dia Charles va decidir portar-la al teatre.
A Emma li va encantar la idea i amb els seients de preferència que el seu home havia aconseguit, es sentia molt afortunada. Quan va acabar l’ obra, va aparèixer una olor de gas, i Charles tement que es desmaiaria, va decidir portar-li un got d’ orxata. Pel camí es va trobar a Léon, i aquest va anar a saludar a Emma.
Tots tres, com feia anys que no es veien, van eixir a fora a prendre alguna cosa i contar-se coses. Léon els va proposar que es quedaren un dia més a la ciutat, però Charles va dir que ell se’n sentia que anar per motius de treball, però que Emma, si volguera, es podia quedar un dia més. Emma va dir que s’ ho pensaria.
Aquella nit Léon els va seguir fins a l’ hotel per a saber on s’ allotjaven. Al dia següent, Léon se’ n va anar fins a l’ hotel per a veure a Emma i seduir-la a poc a poc. Efectivament, Emma estava allí, però li va dir que no podien estar junts, perquè ella era massa vella i ell massa jove. A l’ endemà van tornar a quedar, i Emma li va donar una carta tornant a explicar-li que era impossible que estigueren junts.
Quan va tornar a Yonville, li van dir que el seu sogre havia mort d’ un atac d’ apoplexia. Charles estava molt trist, i com en aquell moment no podia fer-se càrrec dels deutes, li va demanar a la seua dona que s’ encarregara ella. Ella va acceptar, i com Léon era advocat, va anar tres dies amb ell, per tal que li ajudara amb els deutes.
Van ser tres dies meravellosos, com una excel·lent lluna de mel. El comiat va ser molt trist, però van acordar en escriure’s cartes cada dia, i a més a més, Emma li va fer prometre que buscaria la manera d’ anar almenys una vegada a la setmana. Així que, li va dir al seu marit, que volia anar a classes de piano a la ciutat. Al principi a Charles no li va parèixer una bona idea, però al final, va acabar acceptant.
Emma anava cada dijous a veure’l, es passaven el dia a l’ habitació d’ un hotel, i quan arribava l’ hora de acomiadar-se es posaven molt tristos.
Emma no s’ havia recordat més dels deutes, i un dia va anar el comerciant per a cobrar-los, però com no tenia diners, li va proposar que venguera una casa de l’ herència del seu sogre, sense que el marit s’ adonara, per a traure uns pocs diners. Emma ho va fer, i amb els diners que va traure, va pagar alguns dels deutes. Però li faltaven més deutes per pagar, i no sabia d’ on traure més diners.
Un dijous, Emma va arribar a l’ hotel i Léon no estava. Es va esperar unes quantes hores, però res, allí no apareixia ningú. Al migdia, va arribar Léon, i li va explicar que havia tingut que dinar amb el farmacèutic, i que se’ n anava cinc minuts a prendre un cafè amb ell, i li va demanar que l’ esperara fins que vinguera. Emma li va dir que si. Va passar mitja hora i Léon no arribava, així que va decidir anar-se’n. Al cap d’ una estona va arribar Léon, i es va adonar de que no estava, però en lloc de posar-se trist, no ho va fer, ja que, Emma l’ aclaparava i no sentia el mateix que abans. Emma estava molt enfadada i va decidir no tornar-lo a veure.
Un dia li va arribar una carta, que posava que si no pagava huit mil francs en vint-i-quatre hores, l’ embargarien. Emma estava desesperada, no sabia que fer. Va anar a buscar a Léon per a demanar-li diners, però aquest li va dir que no els tenia. Desprès va pensar en Rodolphe, que com ell era ric li’ls podria prestar. Però tampoc va tenir sort, ja que, Rodophe li va dir que estava passant per un mal moment i que no podia.
La senyora Bobary ja no sabia a qui acudir. Li va demanar la clau de la farmàcia a Justin, el fill del farmacèutic, i una vegada allí, va agafar un pot on hi havia verí i se’l va menjar. En arribar a casa, Charles li demanava explicacions sobre l’ embarg. Ella li va donar una carta i li va dir que la llegira l’ endemà i que no li diguera res més. Emma es va estirar al llit, i al cap d’ una estona va començar a trobar-se malament, cada vegada estava més pàl·lida, tenia convulsions i fins i tot, escopia sang. Mentrestant, el farmacèutic intentava trobar un antídot per tal de netejar-li l’ estomac. Però, per desgràcia no van arribar a temps, i va morir. Aleshores a Charles se li va caure el món damunt. El dia del enterrament, va arribar el vell Rouault, el seu pare, pensant que arribaria a temps i que la podrien salvar. Quan li van dir que la filla estava morta, es va posar a plorar, i en acabar la cerimònia se’ n va anar ràpidament.
Charles va tindre que vendre quasi tots els mobles, per a pagar les despeses de la cerimònia i tots els deutes que tenia pendents. Un dia va decidir obrir el calaix d’ Emma, i va trobar totes les cartes que s’ havia enviat amb els seus amants, Rodolphe i Léon. Al dia següent va morir.
Com Berthe s’ havia quedat sense pares, la van enviar amb l’ àvia, però aquell mateix any va morir. Aleshores, com el vell Rouault es va quedar paralític i no podia cuidar a la xiqueta, la van enviar amb una tia. La tia era pobra, i per tal que Berthe es guanyara la vida, l’ ha va posar a treballar en una filatura de cotó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada